Salt mortal:
d’una carpeta a plouifasol.cat

Una revista perduda en el temps

El web plouifasol.cat

Ja fa trenta-cinc anys que tinc endreçats, en una carpeta verda, els set números de la revista “Plou i fa sol”, una revista que es va fer a l’escola de Vilobí del 1976 al 1980 i que potser alguns recordaran. La veritat és que aquesta carpeta l’he tingut oblidada, entaforada en un prestatge de portes corredisses a la part més alta de l’estudi de casa, a tres metres amunt, per ser més exactes, a 2,94 metres. I què importen la carpeta, la lleixa i la seva alçada? Doncs, perquè he decidit que la revista “Plou i fa sol” fes un salt mortal des d’aquella alçada per fer una capbussada a l’ordinador que té a sota i a través de la xarxa arribés a tot arreu. Sí, a través del web plouifasol.cat podreu tornar a llegir la revista o fer-ho per primera vegada.

Gairebé dos-cents noms

Tot i que abraça un curt període de l’escola, quatre cursos, Déu n’hi do! el nombre de nens i mestres que hi surten esmentats: cent vuitanta-un; ja sigui perquè signen algun article o dibuix o perquè s’hi fa referència en alguna secció, especialment a Esports; secció que proporciona un gavadal de noms. I si hi afegim els articles firmats per un curs o per equips de nens, sobretot als dos darrers números, s’arriba a cent noranta-sis.

Al començament del bloc hi ha el llistat de tots els noms, ordenats alfabèticament, amb indicació, entre parèntesi, del número o números de la revista on apareixen, de manera que és senzill de trobar-s’hi si és el cas.

Per a mi ha estat un gaudi fer aquest llistat, gairebé sempre que llegia un nom d’un nen o una nena a la revista, una cara amb un somriure (sí, riallera) se m’apareixia. Ha estat un retrobament bonic. Crec que al revés la cosa no rutllaria tant, és a dir, seria incapaç de posar noms a totes les cares, moltes se’n quedarien sense.

D’altra banda he fet de cada número un índex del seu contingut, on s’especifica els diferents títols de les seccions que conté i els seus autors.

Neix “Plou i fa sol”

Una revista escolar té molts al·licients, però costa de posar-s’hi i que tingui continuïtat. “Plou i fa sol” va néixer en el caliu del setè d’EGB del curs 1976-77 i va aparèixer durant quatre cursos, fins al 1970-80, amb una periodicitat de dos números cada curs, excepte el 1978-79 amb un de sol. Jo vaig tenir cura de coordinar-la durant els dos primers cursos i durant els dos darrers se n’encarregà l’Àngel Guirado ja que llavors jo feia Cicle Inicial.

El ciclostil: una feinada

Tal com és sabut, en aquella època a les escoles l’única màquina que hi havia per fer còpies era el ciclostil o multicopista, ben lluny del que seria, no gaires anys enllà, la fotocopiadora. A diferència de la fotocopiadora, el treball amb la multicopista era artesanal: s’havien de fer els clixés, picant a màquina els textos i, amb molt de compte de no estripar-los, fer a mà els títols i els dibuixos. I després, també amb paciència, posar els clixés a la màquina, convenientment entintada i a rodar la maneta, però, és clar, alguns fulls sortien massa entintats, d’altres poc... tota una feinada.

Un nom bonic

El nom d’una revista acostuma estar lligat a l’àmbit on neix i al qual va dirigit, d’aquí el nom de “Plou i fa sol”, títol d’una bonica cançó infantil i alhora nom ple de sonoritat. No cal dir que el títol podia haver estat aquest o un altre. Diria que el vaig triar jo i que no va ser el resultat de sospesar diferents propostes per part dels nens, però potser m’equivoco de mig a mig. Hi ha una magnífica versió de la cançó “Plou i fa sol” feta, el 1966, pel cantant i escriptor manacorí Guillem d’Efak, i en Miquel Martí i Pol té un poema, escrit a l’entorn del 1950, amb el mateix títol.

Els articles habituals a la revista foren les petites narracions, escrits sobre festivitats, enquestes, entrevistes, noticiari de l’escola, esports i passatemps.

Una avioneta sobrevolant el pati?

La informació per donar a conèixer la sortida de la revista es va fer a l’estil de les avionetes que a l’estiu es passegen per les platges arrossegant per l’aire grans pancartes amb anuncis, aprofitant la ingenuïtat de la gent d’aixecar el cap encuriosit. L’avioneta que vàrem llogar amb aquest propòsit es va enlairar des de l’aeroport i es passejà per damunt del pati a l’hora d’esbarjo i tot seguit per tots els pobles de l’escola. Bé, tot això és fantasia, la veritat és que l’avioneta amb l’anunci simplement va ser dibuixada en un paper, però feia patxoca. La revista es venia per un duret, amb diminutiu tal com consta a la propaganda, i més tard es va apujar a dos “durets”.

Un tast de la revista

n.1: “La perruqueria”

Les petites narracions són un dels continguts més destacables de la revista. Al primer número, hi surt la narració breu “La perruqueria” de la Susanna Puig, il·lustrada amb molt d’encert per en Josep Pujol. La Susanna, de manera brillant, traça un retrat de l’ambient d’una perruqueria, que convida a tota mena de converses. Ella ho explicava a partir de les seves vivències a la perruqueria que regentava la seva mare a casa seva mateix, per, és clar, pintar-nos amb humor una perruqueria en general i qui diu perruqueria, també diu barberia tal com acaba la narració: ”Bé, això és l’ambient d’una perruqueria, però, amics meus, aneu a una barberia i sabreu quin pa hi donen...”.

Aquest article té la seva cua: no gaires dies més tard de l’aparició de la revista, el Sr. Josep Geronès em va comentar, si fa o no fa, que la mare de la Susanna li havia dit, contrariada, que les seves clientes es podrien molestar. Vaig entendre-la, però suposo que si la revista va caure a les mans de les clientes, devia despertar més d’un somriure. El que sí és un fet, és que la Susanna, a l’altre número, ja no hi apareix com a autora de cap escrit sinó d’il·lustradora d’una narració de la seva amiga Lurdes Goy. Simple casualitat.

n.2: Sense censura

Les enquestes en els primers números donen molt de joc ja que els entrevistats són la mateixa mainada de l’escola i molts s’hi expressen de manera espontània, cosa que fa que tinguem la seva opinió sobre temes seriosos com una vaga que van fer els mestres o l’escola en general o el Nadal, i d’altres de més intranscendents com els polítics més ben plantats o el personatge famós que els agradaria que fos el seu mestre.

A la segona revista, algunes respostes a la pregunta “Què et diu la paraula escola?”, són per arrencar-se a córrer : “No ho sé”, “Res”, “Hores de treball”, “Avorriment”, “Avorriment”, “Aguantar hores de classe”, “És un lloc on t’avorreixes”, “Avorriment de primera marca mundial”. D’altres respostes, però, són entusiastes: “M’agrada molt anar-hi”, “És molt divertit”, “A mitges perquè juguem i estudiem”, “És un lloc molt divertit” i en d’altres, els enquestats, per si de cas, no es mullen: “És un lloc on anem a aprendre”, “Centre d’estudi”... En definitiva: no hi havia censura.

n.3: Per què bordava en Bobi?

De vegades fem previsions que després no es tiren endavant per diferents motius. És el que va passar amb l’acabament d’una interessant història. Al tercer número de la revista la Rosa Taberner, amb el títol de ”Un dia d’estiu”, ens explica els preparatius i l’inici d’una bonica excursió per part de cinc nens i nenes a dalt de tot d’una muntanya, acompanyats d’en Bobi, el gos d’un de la colla, a l’estil de les històries de l’Enid Blyton. A mig camí, havent dinat i després d’una estona de xerinola, cansats com estaven, es varen endormiscar. Vet aquí, però, que els lladrucs d’en Bobi els despertaren: “D’on véns, Bobi? Per què bordes tant?” – li varen preguntar sobresaltats. Però vet aquí que la narració s’atura aquí ja que tot seguit hi ha un “Continuarà”. Al número següent de “Plou i fa sol”, quatre mesos més tard, la història ja no va continuar i ens hem quedat, de llavors ençà, sense saber per què lladrava en Bobi.

Rosa, després de tants i tants anys, te’n recordes, tu? Ens podries acabar la història?

n.4: Una mestra viatgera

Les entrevistes substitueixen a les enquestes a partir del número 4, i se centren en l’àmbit escolar. Els mestres en són els protagonistes. En aquest número s’entrevista a la senyoreta Mercè Casanova. Ens hi explica un munt de coses: que és la gran de setze germans, que ha estat professora d’Educació Física a estudiants de Magisteri, que durant uns anys va viure a l’Argentina com a missionera seglar... Finalment la Margarida Simón i la Rosa Aymerich, les entrevistadores, en destaquen el seu caràcter alegre i simpàtic.

n.5: Sort n’hi va haver dels bombers!

A l’apartat de Noticiari de l’Escola, s’hi troben informacions breus, de vegades de no gaire transcendència, però que tenen el seu interès com la col·locació, a tocar l’hort del veí, d’una tanca prou alta “com per parar les pilotes i... els enrenous”; l’arribada d’uns armaris per la biblioteca o la poda de les arces del pati per part del Sr. Pepet, el conserge.

En el número cinc de la revista se m’esmenta a mi, i no pas per bé sinó per una malifeta, això sí, involuntària. S’hi diu que un dia, al migdia, me’n vaig anar a entrenar-me per la Marxa dels 40 Km i que vaig tancar la classe de primer amb pany i clau, deixant-hi dues nenes. Costa de creure, però va ser així. I com diu la notícia, sort n’hi va haver dels bombers.

n.6: N’hi ha per llogar-hi cadires!

No hi va faltar a la revista, la secció “Passatemps” amb continguts variats. Aquest apartat, en els dos primers números, va córrer a càrrec d’en Josep Pujol i Coll, veritable puntal de la revista amb múltiples il·lustracions; d’ell és una tira còmica protagonitzada per dos germans, A i B, a l’estil d’en Zipi i Zape, de tanta anomenada en aquella època.

Al número 6, les Formidables i les Barrufetes ens ofereixen una secció exclusivament d’acudits. No em puc estar de transcriure el darrer: “Hi havia una vegada un home que va anar al metge i li diu: - Jo menjo com un elefant, corro com un cavall i dormo igual que les granotes, què m’aconsella? / -Que vagi al veterinari.”

n.7: El voleibol, l’esport rei de l’escola.

Si una activitat queda ben reflectida a la revista, és l’esport. A cada número hi ha una secció que detalla els resultats en les diferents competicions escolars i fins i tot inclou, gairebé sempre, la relació dels nens i nenes participants. Futbol, handbol, judo, halterofília... són els esports que es practicaven durant el període que recull la revista; el voleibol, però, va convertir-se en l’esport més representatiu de l’escola pels seus èxits i continuïtat, no cal dir que darrere d’aquesta trajectòrìa tan reeixida hi havia un nom, la mestra Victòria Medrano.

Al número 7, donat que durant aquell curs no es va participar en les competicions escolars de futbol, les Barrufetes i les Entremaliades, els equips responsables de la informació esportiva, tiren pel dret i, a l’apartat de futbol, donen informació de la lliga espanyola i de l’Eurocopa 80 com si no se n’estigués prou informat. En definitiva, que rellegint avui aquesta informació, sabem que el Madrid va guanyar la lliga i que el Barça va quedar quart!

Bé, hem arribat al capdavall de la crònica de “Plou i fa sol”, si us ha despertat el vostre interès, ja ho sabeu, podeu fullejar la revista a través de plouifasol.cat. Ah, he escrit part d’aquest article amb música d’en Lluís Llach de fons: amics i amigues remem fort que ja s’albira la costa d’Itaca.

Rafel Ponsatí i Terradas